XIV marató Aguilar de Campoo. Historia d'un debutant.

42195 metres d'ilusió, patiment, esforç i satisfacció.
La marató d'Aguilar de Campoo és una prova extranya dintre del circuit de maratons a Espanya.
Te fama de ser una de les més dures en ruta, i això es degut a que es tracta d'una prova que dona 5 voltes i escaix a un circuit de 8 quilòmetres. Ademés, en aquest recurregut hi han dues rampes infernals duríssimes que s'han de creur dos cops ver volta (anar i tornar). Això fà un total de 20 "mini turons" que s'han de creuar en 42 quilòmetres i 195 metres.
De la duresa no n'era gens concient, ja que m'ho vaig trobar, tot i que m'havien comentat que era força plana.
Si a tot això hi afegim que l'unic públic que hi havia eren 4 familiars, entre els que estaven la meva excepcional dona, l'Amparo, i la joieta de la meva petita filla d'un mes, la Queralt!!!, encara la fa mes dura. De fet, entre els 44 participants a la prova, hi havien tres ultramans, de l'estil 24 hores i mes de 200 quilòmetres i algun corredor que havia vist a Terrassa fent els 100 en pista amb el senyor Moliner.
Un d'ells, se'm va acostar al principi i em va preguntar: repeteixes?. I jo li contesto: no, és la meva primera marató. Ell va seguir: ostia!! un debutante. I seguir dient: Chaval, hay que tener huevos para debutar aquí!!.
En aquella moments vaig recordar tots els vostres consells de calma i dossificació.

Tot i que erem pocs, i perquè erem pocs, es va crear molt bon ambient entre tots nosaltres. Fins al quilòmetre 27 vaig córrer acompanyat de gent súper trempada que m'animaven i em fein costat.
Un d'ells es va retirar, i l'altre va decidir apretar. La mitja la vaig passar en 1 hora 55 minuts,.
Tot anava força be, tot i que el ritme del 25 al 35, el vaig empitjorar, però sense patiment.

Al 35 me les prometia felices i vaig pensar: on està el Mur??... I el Mur m'estàvaesperant al 37, y no em va deixar fins el 40.
Vaig haver de caminar un d'aquells tres quilòmetres. No era cansament o ofegament, era dolor als quádriceps i en general a tota arreu, i sobretot al maleït genoll de sempre,...  però al 40, tota la ilusió i la força em varen emputxar a acabar aquells dos darrers quilòmetres a un ritme fort, somrient, gloriós, eufòric i magnànim: estava apunt de acabar la meva primera marató!!. Vaig arribar plorant i cridant d'emoció, fent un inmens petó a l'Amparo, i felicitant i sent felicitat per tots els companys de cursa.

Gràcies a tots els que em coneixeu. Sóc immensament feliç, sóc maratonià!!!

Temps final: 4:09:12.
Premis: galetes, samarreta (me la veureu posada), i trofeig: el mateix que el primer classificat: 2:59.
Manel. (mabergar)